Menu
Menu
La PTP fa 30 anys, i tu ets una de les persones que la va fundar. Què us va portar a tirar endavant aquesta iniciativa?
Doncs el motiu principal va ser la manca de compromís de les administracions i dels partits polítics, fossin del color que fossin, a tirar endavant mesures que afavorissin una mobilitat sostenible i segura. La mobilitat alternativa al cotxe no estava a l’agenda política. I el detonant van ser els Jocs Olímpics, que no van deixar cap llegat en matèria de transport públic sinó al contrari, van arrasar una part de les infraestructures ferroviàries de Barcelona.
Trenta anys després, hem avançat?
Si, segurament hem avançat força, però encara queden molts objectius per assolir. La PTP ha aconseguit tenir una certa capacitat d’incidència en les decisions que afecten l’àmbit de la mobilitat, i en aquest sentit estic content. Però, per contra, hi ha encara molts espais on és molt difícil moure’s en mode transport públic, en mode pedalable, a peu o de qualsevol manera sostenible. I això, en un moment en què la situació s’agreuja pel canvi climàtic a nivell global, i per la qualitat de l’aire a nivell local.
És feina només de les administracions o la ciutadania també té a dir-hi?
Cal explicar bé les coses a la ciutadania. La ciutadania que valora positivament quan s’aconsegueixen coses, com va ser el cas de la integració tarifària, però que està desarticulada i que sovint es posiciona en termes de blanc o negre. La quantitat de persones disposades a mobilitzar-se per alguna reivindicació en concret, per exemple la unió dels tramvies, és limitada, perquè la gent té altres prioritats. I aquest rol reivindicatiu ha de ser suplert per entitats com la PTP, i per totes aquelles que treballen amb objectius coincidents.
Segons tu, quines haurien de ser les prioritats per als propers anys?
Aconseguir allò que ja s’està reivindicant: una extensió de la xarxa ferroviària, en el format (tren convencional o tren-tramvia) que més convingui en cada cas; realitzar íntegrament les inversions previstes al Pla de Rodalies, estra- tègies d’increment de la capacitat del sistema ferroviari en tots els seus aspectes, també pel que fa a trens nocturns i internacionals; culminar la unió dels tramvies per la Diagonal i implementar nous corredors tramviaris a Barcelona i a tot Catalunya; i crear figures de peatge urbà i de pagament per l’ús de les xarxes viàries d’alta capacitat.
La darrera pregunta que tanca sempre les entrevistes: quina és la línia de transport públic de la teva vida?
Les que em permeten anar i venir de casa: la línia 4 del metro de Barcelona, el TramBesòs i també la línia d’autobús 7, que és lenta, però permet accedir a llocs molt diferents. I encara que trigui, el transport públic permet fer moltes coses mentre viatges: llegir, escriure, escoltar música amb atenció… unes coses que no estan a l’abast dels que opten per conduir un vehicle privat.
